Va avançar quatre o cinc passes en la foscor, sota l’única il•luminació que la decreixent lluna li oferia. Va sentir un tro en la llunyania, seguia el llampec que segons abans, havia deixat el cel en blanc per uns segons. Com els seus pensaments.
No era capaç de sentir res. Els esdeveniments que aquell capvespre s’havien precipitat l’havien atrapat sota una xarxa de tristesa i sorpresa que li impedia de pensar. Va fer unes passes més, mirant la profunda negror que s’estenia damunt seu, fins que les primeres gotes van començar a caure sobre el seu clatell.
Va restar uns minuts palplantat en l’asfalt solitari, els ulls entelats, la boira que li penetrava els ossos.
Va tancar els ulls i va trepitjar un bassal. Es va adonar llavors que plovia. Va seguir caminant per la carretera, ara brillant per les gotes i els tolls que la cobrien, i va omençar a plorar. Es va veure reflectit en un d’aquests sots on l’aigua s’anava dipositant. Només va veure un rostre borrós i deformat, que esperava sol en la negra nit. Només va poder adonar-se que la seva ombra no tenia la mateixa forma que sempre. Era més prima i pàl·lida, quasi invisible en aquell obscur paisatge.
No va percebre les seves llàgrimes, perquè es confonien amb la pluja.
Barcelona, Novembre de 2006
