En un parc de la ciutat, parelles, famílies i grups d’amics es proposen aprofitar fins l’últim minut aquesta meravellosa tarda d’estiu. Alguns passegen sense ni fixar-se en l’espectacular paisatge humà, altres en són part sense ser-ne conscients. Al llac, alguns remen absorts de tot el que passa al seu voltant. Es tiren aigua, els nois criden desesperadament les noies que reposen a terra ferma, elles fan veure que no se n’adonen i quan creuen que ells no miren, els busquen de reüll. Aquí es fan fotografies, allà la filla petita atansa el rem al seu pare –s’ha cansat de remar. En una barca, és la noia qui rema mentre ell pren el sol mandrosament amb braços i peus penjant fora la barca.
En un racó de la gespa, uns ulls inquiets semblen mirar seriosos la llunyania. Una seriositat que resulta només una impressió; per a qui la conegués no suposaria massa esforç veure que només amaga maldestrament nerviosisme per no saber què dir. Ella acostuma a tenir la conversa fàcil, a parlar amb animositat sobre qualsevol de les idees que contínuament li salten al pensament. Però avui el seu cap es resisteix a proporcionar-li una d’aquestes superficials fugides i es limita a rendir-se als rajos del sol estiuenc, que li fan tenir els ulls mig clucs, el front lleugerament arrugat. Podria rebuscar amb una mica d’esforç una frase mig coherent i amb algun sentit, però li sembla que qualsevol paraula podria rebaixar màgia al moment.
Fa estona que ha sentit minvar la tremolor interior que li impedia ser ella mateixa, però una inquietud encara li recorda per què és allà recolzada a la barana fent veure que actua de forma natural. Es pregunta si ell se n’haurà adonat, que el seu silenci té ben poc de casual. I segueix sense trencar el seu silenci, tot i que sap que llavors la seva mirada parlarà més que mai. Les paraules mai ho són tot, però poden distreure els menys atents de la veritable comunicació de la mirada.
En el silenci que comparteix amb ell hi ha certa incomoditat. No és la molesta sensació que té amb un desconegut, que la fa buscar corrents paraules que omplin el buit de la desconeixença o la desconfiança. Tampoc és l’entesa implícita amb els que ja coneix massa com per arriscar-se a fer servir la superficialitat imperfecta del llenguatge. El seu silenci amaga una certa covardia, un silenci fruit de la fugida de la certesa. Un silenci, que intenta allargar el que ella mateixa considera inevitable: acabar parlant de coses que intueix però no està segura de voler descobrir.
Sent com ell ha estat buscant la seva mirada, i sap l’esforç amb què s’hi ha resistit buscant en el seu voltant un fals interès en les formes dels arbres i les faccions dels caminants. S’aferra amb les mans a la barana, la fredor entre els dits la torna a la realitat. Una realitat que busca el precipici imminent de tot el que el temps ha anat gestant, i el silenci d’ara sembla acabar de definir.
El sol comença a caure, i en fer-ho omple la superfície de l’aigua de fugaces espurnes, hipnotitzants i encegadores alhora. Les ombres juganeres comencen a dibuixar capricioses formes al seu voltant. Sembla que la llum es faci més suau, i en fer-ho, que els secrets es relaxin de la seva constant batalla per la privacitat. Les espurnes de l’aigua se li reflecteixen els ulls, i finalment agafa aire i coratge per deixar al descobert el seu esguard blavós. Ell li torna el gest, amb la mirada seriosa però una sorpresa evident. Sorpresa, segurament per tot el que de cop veu en dos ulls, en els que fins ara només pel color li resultaven magnètics. Li sembla que aquests ulls l’estan travessant: li estan dient que els comiats són sempre inefables, que les absències desperten el millor dels records, que l’amistat es pot moldejar en sensacions noves que no acaba d’entendre.
La mirada d’ella segueix sent seriosa, com si la resta de faccions no gosessin restar-li protagonisme a l’esguard. I a ell una nova sensació li cau com una certesa: aquests ulls acaben d’esfondrar una barrera, se li han tornat transparents, disposats a deixar d’amagar allò que els torna tan intensos en unes ocasions, i espurnejants en d’altres. S’aconsegueix sobreposar a la sorpresa, li manté la mirada, i quan sap que té tota la seva atenció, li dedica un somriure que se li reflecteix als ulls.
I efectivament, ella no pot evitar que tot el seu rostre li respongui amb un somriure sincer i igual d’intens. Un somriure de complicitat i tendresa. De rendició.
Un somriure que ha fet desparèixer cel i terra per uns instants. La Terra ha seguit girant, sí, però s’ha oblidat de dues ànimes que volaven juntes per sobre els núvols.
Madrid, juliol de 2011.
