Mare

Veient-la amb els ulls oberts com plats, i un somriure que no li cap al rostre, imatge de completa felicitat, no costa gaire endevinar l’objectiu de la seva mirada.

Davant seu, estirada panxa enlaire i amb els braços estirats –com si volgués atansar-la- una criatura riallera li posa tota l’atenció del món. Se la mira i se li escapa un somriure, les seves faccions es tornen en una ganyota amb la intenció d’arrencar-li a la petita una nova rialla. Una rialla d’aquelles que la reconcilien amb el món, des que va descobrir-ne el seu so, no té cap dubte que és la millor música que es pot escoltar en aquesta vida. Diuen que la felicitat no és tangible, però un diria que en aquell moment la pot veure, i fins i tot, tocar.

El pare agafa la nena en braços, la fita als ulls de molt a prop, i ella allarga les seves manetes per tocar la cara d’aquest ésser tan gegant que la fa volar en l’aire. No sembla molestar-li que la barba rasqui; al contrari, sembla que aquest nou descobriment l’impulsa a seguir explorant el rostre del seu pare.

I la mare se’ls mira, alternant la mirada entre pare i filla, sense poder decidir quina de les dues imatges l’omple més de joia. I veu la nena, i la troba tan petita al costat del seu pare, que només ell pot protegir-la. I recorda com li van posar aquell caparró al seu pit després de néixer, sense poder creure’s que aquell càlid i lleuger alè contra el seu coll havia pogut sortir de dins seu. I veu el pare, i admira la seva mirada de rendició incondicional, tot el rostre que se li il•lumina quan veu la petita entre els seus braços.

Qualsevol testimoni accidental d’aquella escena quedaria impactat per la innocent fortalesa d’aquella mirada. És una d’aquelles mirades que adverteixen que per amor, ella no s’aturaria davant de res. Per amor, ella podria moure muntanyes.

Madrid, juny de 2011