Pensaments del quart de segle

Mirant enrere, mirant endavant…

Les espelmes apagades, encara fumejant després de recollir un nou desig ho diuen ben clar: 25! Estudiant-les simple i fredament, només es tracta d’afegir-li una tímida xifra al vell i conegut 24, no hauria de ser cap daltabaix, oi? Però inevitablement ens sembla una edat especial, i ens preguntem moltes coses: qui som, que hem fet fins aquí, si ha valgut la pena la història viscuda, si hem passat pels anteriors anys amb cura i de puntetes o els hem espremut intensament... i sobretot: què fem a partir d’aquí, on volem ser quan ens arribi la pròxima gran fita vital, els ara temuts i encara llunyans 30. I quan ens plantegem aquestes preguntes, posem sobre la taula els nostres dubtes i temors més íntims, i inconscientment mirem alhora endavant i endarrere...

Mirar enrere és com fullejar un enorme àlbum de fotos, algunes pàgines ens queden molt remotes, realment ens sembla que no les recordàvem fins que alguna cosa fortuïta ens les torna a portar a la memòria. Altres pàgines, en canvi, les tenim ben presents perquè les hem recordat moltes vegades: són les típiques anècdotes que ens surten a les converses de forma recurrent, i tenen la essencial funció de fer-nos sentir a prop d’aquelles persones amb qui les compartim i recordem.

Quin poderós i curiós món el dels records... Un cop oberta la finestra del passat és difícil quedar-nos amb un sol record d’entre tots els que conservem en algun lloc indefinit d’entre les nostres neurones; amb una estranya facilitat els nostres pensaments ens fan saltar de record en record, sovint sorprenent-nos del misteriós fil conductor que uneix els uns amb els altres. Alguns records ens fan somriure i tendim a fer-los sortir a la llum, altres ens avergonyeixen i provem d’amagar-los sota el coixí. Alguns ens van fer obrir noves etapes de la vida, altres en perspectiva ens recorden que vam fer algunes passes enrere. I curiosament, des de l’experiència del present ens reconeixem que tot i que algunes d’aquestes passes enrere no les voldríem repetir, moltes d’altres eren necessàries i inevitables. Alguns records ens fan sentir una estranya nostàlgia, altres ens convencen que no hi ha temps millor que el present. Alguns ens atrapen i ens impedeixen avançar, altres ens impulsen a seguir endavant. Però agafats d’aquell fràgil fil conductor que sense entendre del tot intuïm, tots ens ajuden d’alguna manera a comprendre qui som…

Tenir records d’alguna manera ens permet viure les coses més d’una vegada. Quan recordem, totes aquestes imatges que per uns moments han passat a gran velocitat per la nostra ment, han servit per dilatar uns instants el temps. Cada segon s’ha estirat inexplicablement i s’ha desplegat en infinitat de segons més... Però paradoxalment, quan hem tornat a tancar la finestra, hem vist que el rellotge no s’ha aturat. Així que toca mirar endavant.

Si el passat és un puzzle de records, el futur té l’avantatge de ser un llenç en blanc. Quan érem petits, un full en blanc davant nostre es convertia en poca estona en un univers sencer: infinitat de colors superposats, ratlles entrecreuades, dibuixos inexplicables i algun jeroglífic que volia semblar una paraula formaven un dibuix que només nosaltres enteníem. Ara som més grans però seguim tenint aquest full en blanc davant, només que a vegades sembla que ens faci por llençar-nos hi de cap sense pensar i omplir-lo de totes les coses que ens surten de dins.

Fer anys, i poder compartir-los amb aquells que hem escollit com a companys de viatge, és un veritable plaer. La vida és més còmoda si ens deixem endur per la inèrcia o per la mandra, però mantenir les amistats en les que creiem és un esforç que crec que val la pena fer. Diuen que els desitjos d’aniversari no es poden dir en veu alta, perquè si no, no es compleixen. Però amb el vostre permís, no sóc gens supersticiosa, i en tot cas, no ho dic en veu alta sinó que ho escric: ens desitjo a tots que quan ens reunim per celebrar els 30, 60 o 90 anys, ens ensenyem mútuament els nostres fulls i descobrim que no hi queda ni un mil·límetre en blanc... 

Barcelona, març de 2015

Amor serè

L’església és ben plena aquest migdia. Sembla mentida que finalment hagi arribat aquest moment, pensa la filla. Els pares portaven mesos pensant com celebrarien aquestes noces d’or, amb la mateixa il·lusió que van planejar el seu casament, només que amb el ritme més pausat que l’edat imposa. I la filla sap que avui només ho celebren pels altres, perquè ells ho celebren cada dia, amb una subtilesa que enlloc de passar desapercebuda, es fa ben palesa en la fortalesa de la seva companyia.


Alguns diuen que l’amor amb els anys es torna inèrcia, i que només si hi ha una bona amistat el llaç aconsegueix vèncer al temps. Altres afirmen que l’amor només canvia, que la maregassa inicial es calma en un lleuger onatge on si la parella confia i s’agafa de la mà segueix a flot tot i el vaivé de la marea. Ella que els ha vist tota la seva vida, aposta per la segona opció. Li venen imatges soltes de diferents temps, i els veu... Murmurejant una vella cançó mentre rentaven els plats. Passejant agafats de la mà per sota els arbres amb llums de Nadal. Coberts de pintura groga fins els cabells per renovar el menjador de casa. El pare encenent la llar de foc perquè ella tenia els peus freds. La mare posant-li una manta perquè ell s’havia endormiscat al sofà. Ell comprant-li d’amagat el seu pastís de xocolata preferit i fent veure davant d’ella que no recordava que era el seu aniversari. Ella amagant-se el riure quan va descobrir que ell s’havia posat un mitjó de cada color.


I avui són al primer banc, vestits de forma senzilla però elegant, agafats fortament de les mans mentre fan esforços per escoltar aquest vell amic que s’ha pres com un honor celebrar aquest dia amb ells, després de tant de temps... I fan esforços, perquè les paraules amb què els seus coneguts trenquen el silenci no podrien aspirar mai a representar el que senten. Les paraules els ressonen als dos com una vaga veu procedent d’un indret remot, a mig camí entre el món dels somnis i la realitat. Completament abstrets, empesos per la mateixa força, decideixen abandonar-se a ells mateixos i els seus ulls, per fi es troben.


Ella el mira, i encara veu aquella mirada ferma i decidida, que la va convèncer a acceptar una primera cita amb menys dilació de la que acostumava a fer-ho. Els nervis l’havien estat rosegant tota la nit anterior, preguntant-se si no havia errat en acceptar una proposta tant fortuïta, però quan enmig d’una conversa espontània va reconèixer quelcom familiar en la forma en què ell la mirava, els dubtes se li van esvair sota el pes d’una inesperada seguretat. No sabia explicar el per què, però en aquell moment va tenir una intuïció d’aquelles que no es poden eludir: va saber que per moltes voltes que donés la vida, per molts entrebancs que hagués d’afrontar i per moltes sorpreses que sorgissin de l’atzar, sempre podria buscar aquella mirada que l’estaria esperant per donar-li la benvinguda. I en retorn, fossin quins fossin el lloc i el moment, sempre obtindria aquesta estranya però plaent sensació d’estar a casa. Una atresorada i càlida protecció que no l’havia abandonat fins el dia d’avui.


Ell no recorda ben bé què va pensar el primer cop que va veure-la, però en conèixer-la ben aviat es va preguntar si la innocència podia ser tan magnètica, l’alegria tan expansiva, la bellesa tan simple. Quan ella el mirava, amb l’esguard ple d’admiració, comprenia que algunes coses en la vida són simplement un regal. Alguna gent s’entesta a obtenir favors i beneficis amb poder, diners o intercanvis, però si trobes una sola persona que et traspua el seu amor en cada mirada, cal ser de pedra perquè això no t’inverteixi el sentit de valor de la resta de coses. I ell no ho era. Es va prometre fer tot el possible perquè aquell parell d’ulls el seguissin mirant d’aquella manera tan indescriptiblement profunda. Quan amb el temps van arribar algunes tensions i algunes desavinences pròpies del curs de la vida, el record d’aquest privilegi el feia tornar al fons d’aquells ulls, desarmant-lo de qualsevol dubte superficial.


L’acte arriba a la seva fi, però tots aquests pensaments que els estan donant voltes els han impedit adonar-se’n. Al llarg dels anys, el seu voltant ha canviat molt, i ho segueix fent a un ritme vertiginós. Mirant enrere, correrien el risc de perdre el suport del terra sota els seus peus, sentint com tot gira al seu voltant, sense distingir cel de terra. I defugen mirar endavant, perquè una nebulosa contundent els posaria en dubte el sentit de les coses. Per això miren al costat, a aquesta persona que ha estat una constant al llarg del camí. Les seves faccions també han canviat amb els anys, però mai s’han deixat de reconèixer. Quan es miren als ulls, només les arrugues del voltant els anuncien els anys que han passat, allà al fons de la mirada segueixen veient aquella llum que van descobrir anys enrere.


A fora la gentada els espera, moltes veus trenquen sobtadament el silenci. El món segueix el seu curs i quan surtin, una insistent llum i un alegre rebombori els envoltaran per continuar la celebració. Però abans, dos caps es giren per fer una darrera mirada enrere. L’interior de l’església se’ls presenta fosc i solitari, excepte en aquell banc de la primera fila, on una única espelma resta encesa, a recer del vent. 

                                   Barcelona, octubre de 2014

Comiat

Les llàgrimes li ennuvolen la vista, mentre l’abraça amb tota la força que troba dins seu. És tan fàcil posar-se a somiar, i deixar-se portar per una il•lusió feta a mida dels seus propis anhels...! Però obre als ulls amb esforç, i quan veu la seva tristesa reflectida en el rostre d’ell, la realitat se li fa evident: el més probable és que no es tornin a veure mai...

S’abracen amb força, com per intentar retenir entre ells tots els moments viscuts. I tot i així se’ls escapen, ara s’enlairen i volen entre els seus records, com una ventada, fuetejant i incontrolable. Amb el temps s’acabaran fent un lloc ben especial al fons de la memòria, allà on queden aquells instants que de tan perfectes, apareixen com irreals en evocar-los.

Tot va començar d’una forma difusa però aclaparadora, d’aquells sentiments que sense que un se n’adoni van creixent fins ocupar tota l’ànima. Fins que, per molt innocent o inexpert que un sigui, no pot evitar reconèixer el que li està passant. Mirades mal dissimulades, paraules juganeres, excuses que no se sostenen per enlloc... Eren els últims a adonar-se del que estaven experimentant, de tan absorts com estaven pels seus propis sentiments.

Mesos després, la inevitable separació. Un autobús la durà a ella a l’aeroport per fer un últim viatge abans de tornar a casa, mentre que ell es reunirà l’endemà amb la seva família. Ell li eixuga les llàgrimes, i es fonen en un últim petó desesperat.

Els amics que els envolten es miren l’escena amb el cor en un puny. Es mantenen en silenci perquè no troben paraules per omplir el moment. Anticipaven aquest desconsol, però cap imaginació assoleix la intensitat de les sensacions vives. Ells han viscut la història de ben a prop, i aquest punt i final els trenca també a ells alguna cosa en l’interior.

Quan un s’enamora d’una ànima passatgera sap que no és risc, sinó certesa, el que li espera. I la seva mirada és de dolor i separació, però diu que prefereix sentir dessagnar-se que no sentir res.

Es miren una última vegada i saben que el mateix convenciment els creua alhora el pensament. Es miren, i mentre es veuen en els ulls de l’altre, s’estan dient que tot i haver vist com acaba la seva història, la tornarien a viure de la mateixa manera...

Toronto, abril de 2011

Espurnes

En un parc de la ciutat, parelles, famílies i grups d’amics es proposen aprofitar fins l’últim minut aquesta meravellosa tarda d’estiu. Alguns passegen sense ni fixar-se en l’espectacular paisatge humà, altres en són part sense ser-ne conscients. Al llac, alguns remen absorts de tot el que passa al seu voltant. Es tiren aigua, els nois criden desesperadament les noies que reposen a terra ferma, elles fan veure que no se n’adonen i quan creuen que ells no miren, els busquen de reüll. Aquí es fan fotografies, allà la filla petita atansa el rem al seu pare –s’ha cansat de remar. En una barca, és la noia qui rema mentre ell pren el sol mandrosament amb braços i peus penjant fora la barca.

En un racó de la gespa, uns ulls inquiets semblen mirar seriosos la llunyania. Una seriositat que resulta només una impressió; per a qui la conegués no suposaria massa esforç veure que només amaga maldestrament nerviosisme per no saber què dir. Ella acostuma a tenir la conversa fàcil, a parlar amb animositat sobre qualsevol de les idees que contínuament li salten al pensament. Però avui el seu cap es resisteix a proporcionar-li una d’aquestes superficials fugides i es limita a rendir-se als rajos del sol estiuenc, que li fan tenir els ulls mig clucs, el front lleugerament arrugat. Podria rebuscar amb una mica d’esforç una frase mig coherent i amb algun sentit, però li sembla que qualsevol paraula podria rebaixar màgia al moment.

Fa estona que ha sentit minvar la tremolor interior que li impedia ser ella mateixa, però una inquietud encara li recorda per què és allà recolzada a la barana fent veure que actua de forma natural. Es pregunta si ell se n’haurà adonat, que el seu silenci té ben poc de casual. I segueix sense trencar el seu silenci, tot i que sap que llavors la seva mirada parlarà més que mai. Les paraules mai ho són tot, però poden distreure els menys atents de la veritable comunicació de la mirada.

En el silenci que comparteix amb ell hi ha certa incomoditat. No és la molesta sensació que té amb un desconegut, que la fa buscar corrents paraules que omplin el buit de la desconeixença o la desconfiança. Tampoc és l’entesa implícita amb els que ja coneix massa com per arriscar-se a fer servir la superficialitat imperfecta del llenguatge. El seu silenci amaga una certa covardia, un silenci fruit de la fugida de la certesa. Un silenci, que intenta allargar el que ella mateixa considera inevitable: acabar parlant de coses que intueix però no està segura de voler descobrir.

Sent com ell ha estat buscant la seva mirada, i sap l’esforç amb què s’hi ha resistit buscant en el seu voltant un fals interès en les formes dels arbres i les faccions dels caminants. S’aferra amb les mans a la barana, la fredor entre els dits la torna a la realitat. Una realitat que busca el precipici imminent de tot el que el temps ha anat gestant, i el silenci d’ara sembla acabar de definir.

El sol comença a caure, i en fer-ho omple la superfície de l’aigua de fugaces espurnes, hipnotitzants i encegadores alhora. Les ombres juganeres comencen a dibuixar capricioses formes al seu voltant. Sembla que la llum es faci més suau, i en fer-ho, que els secrets es relaxin de la seva constant batalla per la privacitat. Les espurnes de l’aigua se li reflecteixen els ulls, i finalment agafa aire i coratge per deixar al descobert el seu esguard blavós. Ell li torna el gest, amb la mirada seriosa però una sorpresa evident. Sorpresa, segurament per tot el que de cop veu en dos ulls, en els que fins ara només pel color li resultaven magnètics. Li sembla que aquests ulls l’estan travessant: li estan dient que els comiats són sempre inefables, que les absències desperten el millor dels records, que l’amistat es pot moldejar en sensacions noves que no acaba d’entendre.

La mirada d’ella segueix sent seriosa, com si la resta de faccions no gosessin restar-li protagonisme a l’esguard. I a ell una nova sensació li cau com una certesa: aquests ulls acaben d’esfondrar una barrera, se li han tornat transparents, disposats a deixar d’amagar allò que els torna tan intensos en unes ocasions, i espurnejants en d’altres. S’aconsegueix sobreposar a la sorpresa, li manté la mirada, i quan sap que té tota la seva atenció, li dedica un somriure que se li reflecteix als ulls.

I efectivament, ella no pot evitar que tot el seu rostre li respongui amb un somriure sincer i igual d’intens. Un somriure de complicitat i tendresa. De rendició.

Un somriure que ha fet desparèixer cel i terra per uns instants. La Terra ha seguit girant, sí, però s’ha oblidat de dues ànimes que volaven juntes per sobre els núvols.

 

Madrid, juliol de 2011.

Mare

Veient-la amb els ulls oberts com plats, i un somriure que no li cap al rostre, imatge de completa felicitat, no costa gaire endevinar l’objectiu de la seva mirada.

Davant seu, estirada panxa enlaire i amb els braços estirats –com si volgués atansar-la- una criatura riallera li posa tota l’atenció del món. Se la mira i se li escapa un somriure, les seves faccions es tornen en una ganyota amb la intenció d’arrencar-li a la petita una nova rialla. Una rialla d’aquelles que la reconcilien amb el món, des que va descobrir-ne el seu so, no té cap dubte que és la millor música que es pot escoltar en aquesta vida. Diuen que la felicitat no és tangible, però un diria que en aquell moment la pot veure, i fins i tot, tocar.

El pare agafa la nena en braços, la fita als ulls de molt a prop, i ella allarga les seves manetes per tocar la cara d’aquest ésser tan gegant que la fa volar en l’aire. No sembla molestar-li que la barba rasqui; al contrari, sembla que aquest nou descobriment l’impulsa a seguir explorant el rostre del seu pare.

I la mare se’ls mira, alternant la mirada entre pare i filla, sense poder decidir quina de les dues imatges l’omple més de joia. I veu la nena, i la troba tan petita al costat del seu pare, que només ell pot protegir-la. I recorda com li van posar aquell caparró al seu pit després de néixer, sense poder creure’s que aquell càlid i lleuger alè contra el seu coll havia pogut sortir de dins seu. I veu el pare, i admira la seva mirada de rendició incondicional, tot el rostre que se li il•lumina quan veu la petita entre els seus braços.

Qualsevol testimoni accidental d’aquella escena quedaria impactat per la innocent fortalesa d’aquella mirada. És una d’aquelles mirades que adverteixen que per amor, ella no s’aturaria davant de res. Per amor, ella podria moure muntanyes.

Madrid, juny de 2011

Llums i ombres del Tibet

Viatger infatigable, qualitat segurament inherent a la meva condició de fotògraf, quina no fou la meva sorpresa quan vaig saber que la meva nova aventura portava una destinació tan prometedora com enigmàtica: el Tibet. Aquella fascinant regió, una de les últimes en aparèixer als mapes, ressonava a les oïdes d’un occidental com jo amb certa aura de misteri. Per això, estic segur que l’estat de xoc en què em vaig sumir durant la meva estada al país de les neus, era degut a la desconcordança evident i estrepitosa entre les expectatives creades d’antuvi i la realitat posteriorment descoberta.

Potser l’excessiva idealització que fem de les cultures que ens resulten llunyanes i desconegudes ens impulsa a creure que són paradisos terrenals. Potser el seu hermetisme ens desperta una curiositat que ofeguem amb una desbordant imaginació, posant totes les esperances en què realment existeix un indret a la Terra on els somnis són veritat, la pau que hi regna és sincera, la moneda de canvi és el somriure i el principal precepte, el respecte. Potser és així com neixen les llegendes.

Havia llegit molt abans de marxar, però el Tibet que se m’obria als ulls era molt diferent al que deien els llibres. Potser, com alguns savis ja havien advertit, no hi ha preparació possible per a un viatge com aquest, més que anar amb els cinc sentits oberts a captar totes les noves experiències que de cop t’assalten. Això era exactament el que em disposava a fer...

 

Una allau de pensaments contradictoris m’assetjaven en posar els peus a Lhasa. Amb una immensa satisfacció vaig comprovar com, certament, l’ambient general era d’una atmosfera màgica, de serenitat, fins i tot de protecció. Era davant quelcom que sabia que no em podia ferir. Aquesta visió segurament es devia a la calma amb què tothom es prenia les seves activitats; amb fermesa però sense presses, com si aquesta virtut pogués alçar alguna defensa digna –i de fet, aquesta era la sensació que em donava- contra l’inexorable pas del temps, que, per primera vegada amb aquella gent, no estava segur de la seva victòria al capdavall. Al mateix temps, però, la decepció de veure que no succeïen miracles a cada cantonada; que la meva arribada havia passat desapercebuda en el transcurs de la vida senzilla i medieval d’aquell poble. Arreu, la identitat mil·lenària restava amagada sota els símbols d’una força invasora que havia entrat implacable a enderrocar els fonaments de tota una forma de viure i de pensar.

 

Una tarda, mentre passejava pel mercat de Lhasa, observant rere l’ull de la càmera com un jove monjo feia grans esforços per ensenyar a llegir uns ancians i contemplant com el contrast de la fruita acolorida amb les túniques granats dels monjos i les faldilles de les noies joves darrere els taulells es veia intensificat pels rajos sèpia del sol ponent, una veu em va treure de la meva abstracció.

 

Un nen petit m’oferia una tassa de te. Vaig acceptar-la, i entretant, va arribar a la parada un altre noi més gran. Em va sobtar veure les seves formes accelerades enmig d’aquella cultura tan pausada, però després d’una nova ullada, vaig veure que la resta de joves es comportava igual. En qüestió de segons, em vaig veure envoltat d’un cercle de joves atrets per la meva càmera. La seva forma de posar-se davant del meu objectiu, les seves contínues preguntes, els seus vius comentaris mig en anglès i mig en tibetà, el seu interès per la meva societat i el meu món, l’orgull de la seva mirada... em van fer pensar que alguna cosa estava començant a canviar. Les noves generacions potser ja no es conformaven amb la idea transmesa pels seus pares d’un destí de pau basat en la resignació, sinó que serien capaces de lluitar per recuperar la independència del seu poble.

Tot això era el que jo creia endevinar en els ulls d’aquell jove, que es va oferir a acompanyar-me com a guia. Semblava haver llegit els meus pensaments i comprès que jo encara no havia trobat el que havia anat a cercar en aquell viatge. El somriure i el convenciment amb què em conduïa cap als afores de la ciutat eren tot un enigma per a mi. Semblava segur d’haver trobat com convèncer-me que realment el seu poble tenia alguna cosa especial. Em va fer dubtar, fins i tot, que els prejudicis amb què havia arribat no acabessin per ser certs. Ell ni s’ho imaginava, però quan parlava, destil·lava una saviesa que denotava un profund coneixement de la condició humana, i això li atorgava una credibilitat gairebé absoluta. Potser per això em disposava a seguir-lo sense condicions fins allà on em volgués menar.

 

No va aturar-se fins que havíem deixat la ciutat bon tros enrere i ens havíem endinsat en el paratge rural de l’altiplà. Allà, entre les valls nevades i les muntanyes que acaronen els núvols, per fi vaig experimentar com un fort sentiment s’apoderava de mi. Em trobava envoltat de pedres grises, sense més vegetació que algun bri d’herba perdut. Destacaven amb força unes banderoles que havien estat pacientment col·locades, alegres i acolorides, que trencaven la indiferència monocroma que altrament hauria caracteritzat aquella vessant. Tal com el jove guia em va explicar, en cada un d’aquells trossos de tela hi havien escrit una oració, així recollien aquells desitjos més profunds –sorgits de la bondat i l’esperança- per a treure de la vall allò que el vent s’havia d’emportar per a escampar-ho per la resta del planeta.

Entre aquell insòlit paisatge, d’aparença pobra i hostil, però alhora de gran riquesa i acolliment, tot observant la corrua de iacs serpentejant la vall, i els riallers nens fent de la collita d’herbes el més noble entreteniment, em van tornar a la ment tots els pensaments que m’havien reeixit en arribar i en el transcurs dels primers dies. Era cert que el Tibet d’abans de la invasió no era el paradís que els occidentals havíem imaginat, sinó una regió oblidada pel pas del temps, estancada en l’època feudal, però ni aquest argument era suficient per rebatre el magnetisme que encara avui exerceix sobre nosaltres aquella cultura. D’on venia, doncs, aquest irresistible poder d’atracció envers el Tibet? No podia respondre d’una forma clara, però involuntàriament, les imatges d’aquells dies que vaig recordar m’hi van ajudar. La solució era allà, en aquells monjos que lluitaven contra la ignorància, en aquell nen que m’oferia te a canvi d’un somriure, en aquell guia que, modestament, volia donar-me la clau per a que la meva aventura no fos en va. En la seva manera d’entendre el món...

 

Potser, la modernització imposada pels xinesos havia canviat moltes coses en aquella regió, però les pedres hi bategaven amb la mateixa força de sempre. Els mateixos que mig segle abans els havien envaït, encara avui no se sentien vencedors. Ni les prohibicions ni les tortures havien pogut combatre la seguretat d’aquells que tenen clar qui són i quin és el sentit de la seva existència.

Sota les formes i la història, se sentia la presència d’un poderós esperit que havia perdurat al llarg dels segles a recer de les crítiques foranes; un esperit capaç de mantenir el valor de la vida enmig de la més gran de les barbàries. Potser la gent del sostre del món, neix compartint part d’aquest esperit. Potser per això, malgrat les dificultats, encara avui esperen el dia en què aquest esperit els retorni la llibertat.

Desconcert

Em sento en un lloc on vaig ser fa molt de temps, tant… que mai hagués imaginat que hi tornaria. Trio els camins amb la intuïció, perquè aquí les brúixoles fa temps que no funcionen. No hi ha indicacions per arribar-hi, ni la seguretat, un cop hi ets, de poder quedar-t’hi per sempre, però tot i així, tothom anhela poder ser-hi algun dia…

Allargo la mà en la foscor, perquè sé que una altra mà està buscant la meva.

Tanco els ulls, perquè noto que aquí de res em serveixen.

Estrenyo els meus braços per provar d’abraçar una ànima que desitja conèixer la meva.

Em trobo amb una calidesa que m’envolta i em demana que la segueixi. Ho faig cegament, convençuda que només pot portar coses bones.

Una veu em xiuxiueja, m’acarona i em recorda tots els somnis compartits. Li demano que em segueixi parlant per sempre, però sé que no m’escolta, perquè segueix parlant…

Entre els arbres i les fulles, un sol raig de lluna es fa pas en l’estrany bosc. Deixarem que sigui l’únic que conegui l’amagatall dels nostres pensaments. Després de tot, impedeix que caiguem en qualsevol precipici, i sota la seva llum, sortim d’aquest desconcert constant, per a veure les coses una mica més clares…

 

Barcelona, gener de 2008

Destí

1. La màgia del misteri del desert

Si li haguessin preguntat per què era allà, no hauria sabut què respondre. Simplement caminava entre les dunes d’allò que semblava un mar de sorra, intentant mantenir una línia recta. Sota el sostre d’estels, davant la magnificiència del desert, i sense punts de referència, això li esdevenia imposible.
Es limitava a seguir avançant, al principi molt poc a poc i gens convençuda, però ara ja deixant-se portar per la seva pròpia inèrcia. De tant en tant s’aturava i girava l’esguard al camí recorregut. No veia llums de cap ciutat en la llunyania, ni sorolls que indiquessin vida. Tan sols podia seguir amb la vista el rastre d’unes petjades, que sorgien del no-res i anaven a morir sota mateix dels seus peus. Realment les deixava ella, les petjades, o ja hi eren i simplement les resseguia?

Malgrat tot, seguia caminant, pretenent demostrar.se a sí mateixa que començava a controlar la situació, encara que, en realitat, sí que sabia per què seguia. Si parava, li cauria a sobre l’insostenible pes de la realitat en forma de dues paraules, desencadenants del pànic: Estic perduda? S’hauria hagut de respondre ella amb els mateixos mots, sense l’interrogant. Així, caminant sense pensar enmig d’enlloc, s’estalviava aquella alarmant conversa amb la seva consciència.
A més d’aquesta excusa per no parar, també intuïa que era allà per algun motiu que encara no encertava de comprendre. Tindria paciència.

Sola, contemplant la posta de sol des de tan estrany indret, es va sentir de cop molt especial. La bellesa del cel taronja del capvespre, aquell sol de sang que s’amagava, el mant daurat per on caminava… ella era la única que ho podia veure…
Mentre les llums de l’habitació infinita s’anaven apagant per deixar a les constel·lacions mostrar la seva lluentor, una lleugera brisa s’alçà. Davant seu, remolins de sorra dansaven creant formes i dibuixos; darrere seu, les petjades es cobrien a un ritme més ràpid del que ella les creava. Començava a fer fred.

2. La nit

El dia va deixar pas definitivament a la nit. Només en observar el seu voltant, es va poder adonar que allà al desert, la nit es feia molt més especial que en altres llocs.

Diuen que la nit treu la puresa i la bellesa amagada de fins i tot els indrets més tristos i indiferents. Sense llum les perspectives sempre canvien, les llunyanies es difuminen i els horitzons es barregen. La nit s’estén sobre camps, cases, boscos, dunes o carrers, apagant-los a tots en la penombra sense distinció ni excepció, deixant neutres els colors i insinuades les formes. En la negror, la claror d’un sol llum es multiplica i es carrega de significat i art. Entre el capvespre i l’alba, només reflexes i llums distingeixen els llocs, i aquests romanen negres per unes hores, amagant allò que durant el dia no tenen més remei que mostrar. Els punts de llum, sovint creatius i sempre abstractes, acaben per crear en el firmament un espectacle sorprenent.

En l’extensió de sorra, a l’estar l’horitzó lliure de muntanyes o edificis, el cel es veia infinit, d’un negre blavós inescrutable i de profunditat extrema que servia de fons al dibuix de les estrelles. Semblava que havien desaparegut el dalt i el baix, les dunes i el cel, la realitat i la seva imaginació. La fantasia d’una nit clara, immensa i càlida- cosa estranya- en un desert, deixava de ser simples paraules o somnis per transformar-se en l’únic univers real en què la noia encertava a veure’s immersa.

3. L'estel

No va poder resistir-se a un encant de tanta magnitud. Li era imposible percebre, i encara menys, processar més sensacions de les que de cop va experimentar. Cadascun dels seus sentits es concentrava a impregnar-se d’aquella meravellosa i delicada visió amb plena dedicació, com per poder recordar-la si d’un moment a l’altre algú la retirés d’aquell indret.

Necessitava descansar per tractar d’acceptar tots els pensaments sobre ella mateixa que de cop li venien en ment. Per primera vegada, va gaudir del plaer de poder escoltar-se a ella mateixa en absolut silenci, sentint-se plenament conscient de la seva existencia i de la seva vida, comprenent conceptes que només ella podia entendre i que normalment no podia sentir, adonant-se de com de confusos poden arribar a ser els límits entre les coses i de la bellesa amagada que sense que ho arribem a descobrir, tenen tots els elements.

Va alçar un altre cop la mirada al firmament, i una estrella se li va aparèixer més brillant i nítida, destacant per sobre les altres. Estava molt propera a la clarísima lluna, però semblava que poc a poc se n’allunyava. Va quedar mirant-la fixament i, al cap d’uns segons, li semblà que pampalluguejava i brillava encara amb més intensitat.

Fins i tot durant uns segons, va pensar que era la llanterna d’algú que, des de l’altra punta de l’univers, la reclamava. La fugaç idea que algú pensava en ella li va fer oblidar l’angoixa que l’estranya situació li creava, fent-la recordar moment molt dolços.
Fos com fos, no podia deixar de mirar-la i sorprendre’s de la simplicitat que la deixava encantada i de les bones sensacions que això li despertava.

Caminant sota la guia de l'estrany astre, es va trobar a les portes d'una gran ciutat que es deixava dominar pel silenci de la nit. Sense dubtar, va travessar-ne les portes, a la recerca d'un lloc per descansar. Minuts més tard, en ser a la cambra, no va poder resistir-se a treure el cap pel balcó. Un dibuix de fons negre i milers de puntets petits i idèntics va rebre la seva mirada.

4. Recorda’m

El pas d’aquella estrella pel desert -com el d’ella- havia estat passatger, fins i tot podria haver estat un invent de la seva fins aleshores adormida imaginació.
Havia valgut la pena deixar de mirar totes les altres per dedicar-se exclusivament a ella. Inclús sabent que desapareixeria, ho tornaria a repetir.

Ara hauria de tornar a passar les nits sota milions d’estrelles idèntiques, encara que reconeixia que sense cadascuna d’aquestes petites estrelles, el cel obscur ben poc valdria la pena de mirar.
Hauria pogut pensar que cap altra nit podria ser igual sense ella, però se li va ocòrrer que les estones en la foscor mai més serien en va, perquè nit rere nit, en alçar l’esguard, provaria de descobrir una altra estrella com aquella que tanta bellesa i consciència li havien fet despertar…

Tristesa

Va avançar quatre o cinc passes en la foscor, sota l’única il•luminació que la decreixent lluna li oferia. Va sentir un tro en la llunyania, seguia el llampec que segons abans, havia deixat el cel en blanc per uns segons. Com els seus pensaments.

No era capaç de sentir res. Els esdeveniments que aquell capvespre s’havien precipitat l’havien atrapat sota una xarxa de tristesa i sorpresa que li impedia de pensar. Va fer unes passes més, mirant la profunda negror que s’estenia damunt seu, fins que les primeres gotes van començar a caure sobre el seu clatell.

Va restar uns minuts palplantat en l’asfalt solitari, els ulls entelats, la boira que li penetrava els ossos.

Va tancar els ulls i va trepitjar un bassal. Es va adonar llavors que plovia. Va seguir caminant per la carretera, ara brillant per les gotes i els tolls que la cobrien, i va omençar a plorar. Es va veure reflectit en un d’aquests sots on l’aigua s’anava dipositant. Només va veure un rostre borrós i deformat, que esperava sol en la negra nit. Només va poder adonar-se que la seva ombra no tenia la mateixa forma que sempre. Era més prima i pàl·lida, quasi invisible en aquell obscur paisatge.

No va percebre les seves llàgrimes, perquè es confonien amb la pluja.

 

Barcelona, Novembre de 2006