Comiat

Les llàgrimes li ennuvolen la vista, mentre l’abraça amb tota la força que troba dins seu. És tan fàcil posar-se a somiar, i deixar-se portar per una il•lusió feta a mida dels seus propis anhels...! Però obre als ulls amb esforç, i quan veu la seva tristesa reflectida en el rostre d’ell, la realitat se li fa evident: el més probable és que no es tornin a veure mai...

S’abracen amb força, com per intentar retenir entre ells tots els moments viscuts. I tot i així se’ls escapen, ara s’enlairen i volen entre els seus records, com una ventada, fuetejant i incontrolable. Amb el temps s’acabaran fent un lloc ben especial al fons de la memòria, allà on queden aquells instants que de tan perfectes, apareixen com irreals en evocar-los.

Tot va començar d’una forma difusa però aclaparadora, d’aquells sentiments que sense que un se n’adoni van creixent fins ocupar tota l’ànima. Fins que, per molt innocent o inexpert que un sigui, no pot evitar reconèixer el que li està passant. Mirades mal dissimulades, paraules juganeres, excuses que no se sostenen per enlloc... Eren els últims a adonar-se del que estaven experimentant, de tan absorts com estaven pels seus propis sentiments.

Mesos després, la inevitable separació. Un autobús la durà a ella a l’aeroport per fer un últim viatge abans de tornar a casa, mentre que ell es reunirà l’endemà amb la seva família. Ell li eixuga les llàgrimes, i es fonen en un últim petó desesperat.

Els amics que els envolten es miren l’escena amb el cor en un puny. Es mantenen en silenci perquè no troben paraules per omplir el moment. Anticipaven aquest desconsol, però cap imaginació assoleix la intensitat de les sensacions vives. Ells han viscut la història de ben a prop, i aquest punt i final els trenca també a ells alguna cosa en l’interior.

Quan un s’enamora d’una ànima passatgera sap que no és risc, sinó certesa, el que li espera. I la seva mirada és de dolor i separació, però diu que prefereix sentir dessagnar-se que no sentir res.

Es miren una última vegada i saben que el mateix convenciment els creua alhora el pensament. Es miren, i mentre es veuen en els ulls de l’altre, s’estan dient que tot i haver vist com acaba la seva història, la tornarien a viure de la mateixa manera...

Toronto, abril de 2011