1. La màgia del misteri del desert
Si li haguessin preguntat per què era allà, no hauria sabut què respondre. Simplement caminava entre les dunes d’allò que semblava un mar de sorra, intentant mantenir una línia recta. Sota el sostre d’estels, davant la magnificiència del desert, i sense punts de referència, això li esdevenia imposible.
Es limitava a seguir avançant, al principi molt poc a poc i gens convençuda, però ara ja deixant-se portar per la seva pròpia inèrcia. De tant en tant s’aturava i girava l’esguard al camí recorregut. No veia llums de cap ciutat en la llunyania, ni sorolls que indiquessin vida. Tan sols podia seguir amb la vista el rastre d’unes petjades, que sorgien del no-res i anaven a morir sota mateix dels seus peus. Realment les deixava ella, les petjades, o ja hi eren i simplement les resseguia?
Malgrat tot, seguia caminant, pretenent demostrar.se a sí mateixa que començava a controlar la situació, encara que, en realitat, sí que sabia per què seguia. Si parava, li cauria a sobre l’insostenible pes de la realitat en forma de dues paraules, desencadenants del pànic: Estic perduda? S’hauria hagut de respondre ella amb els mateixos mots, sense l’interrogant. Així, caminant sense pensar enmig d’enlloc, s’estalviava aquella alarmant conversa amb la seva consciència.
A més d’aquesta excusa per no parar, també intuïa que era allà per algun motiu que encara no encertava de comprendre. Tindria paciència.
Sola, contemplant la posta de sol des de tan estrany indret, es va sentir de cop molt especial. La bellesa del cel taronja del capvespre, aquell sol de sang que s’amagava, el mant daurat per on caminava… ella era la única que ho podia veure…
Mentre les llums de l’habitació infinita s’anaven apagant per deixar a les constel·lacions mostrar la seva lluentor, una lleugera brisa s’alçà. Davant seu, remolins de sorra dansaven creant formes i dibuixos; darrere seu, les petjades es cobrien a un ritme més ràpid del que ella les creava. Començava a fer fred.
2. La nit
El dia va deixar pas definitivament a la nit. Només en observar el seu voltant, es va poder adonar que allà al desert, la nit es feia molt més especial que en altres llocs.
Diuen que la nit treu la puresa i la bellesa amagada de fins i tot els indrets més tristos i indiferents. Sense llum les perspectives sempre canvien, les llunyanies es difuminen i els horitzons es barregen. La nit s’estén sobre camps, cases, boscos, dunes o carrers, apagant-los a tots en la penombra sense distinció ni excepció, deixant neutres els colors i insinuades les formes. En la negror, la claror d’un sol llum es multiplica i es carrega de significat i art. Entre el capvespre i l’alba, només reflexes i llums distingeixen els llocs, i aquests romanen negres per unes hores, amagant allò que durant el dia no tenen més remei que mostrar. Els punts de llum, sovint creatius i sempre abstractes, acaben per crear en el firmament un espectacle sorprenent.
En l’extensió de sorra, a l’estar l’horitzó lliure de muntanyes o edificis, el cel es veia infinit, d’un negre blavós inescrutable i de profunditat extrema que servia de fons al dibuix de les estrelles. Semblava que havien desaparegut el dalt i el baix, les dunes i el cel, la realitat i la seva imaginació. La fantasia d’una nit clara, immensa i càlida- cosa estranya- en un desert, deixava de ser simples paraules o somnis per transformar-se en l’únic univers real en què la noia encertava a veure’s immersa.
3. L'estel
No va poder resistir-se a un encant de tanta magnitud. Li era imposible percebre, i encara menys, processar més sensacions de les que de cop va experimentar. Cadascun dels seus sentits es concentrava a impregnar-se d’aquella meravellosa i delicada visió amb plena dedicació, com per poder recordar-la si d’un moment a l’altre algú la retirés d’aquell indret.
Necessitava descansar per tractar d’acceptar tots els pensaments sobre ella mateixa que de cop li venien en ment. Per primera vegada, va gaudir del plaer de poder escoltar-se a ella mateixa en absolut silenci, sentint-se plenament conscient de la seva existencia i de la seva vida, comprenent conceptes que només ella podia entendre i que normalment no podia sentir, adonant-se de com de confusos poden arribar a ser els límits entre les coses i de la bellesa amagada que sense que ho arribem a descobrir, tenen tots els elements.
Va alçar un altre cop la mirada al firmament, i una estrella se li va aparèixer més brillant i nítida, destacant per sobre les altres. Estava molt propera a la clarísima lluna, però semblava que poc a poc se n’allunyava. Va quedar mirant-la fixament i, al cap d’uns segons, li semblà que pampalluguejava i brillava encara amb més intensitat.
Fins i tot durant uns segons, va pensar que era la llanterna d’algú que, des de l’altra punta de l’univers, la reclamava. La fugaç idea que algú pensava en ella li va fer oblidar l’angoixa que l’estranya situació li creava, fent-la recordar moment molt dolços.
Fos com fos, no podia deixar de mirar-la i sorprendre’s de la simplicitat que la deixava encantada i de les bones sensacions que això li despertava.
4. Recorda’m
El pas d’aquella estrella pel desert -com el d’ella- havia estat passatger, fins i tot podria haver estat un invent de la seva fins aleshores adormida imaginació.
Havia valgut la pena deixar de mirar totes les altres per dedicar-se exclusivament a ella. Inclús sabent que desapareixeria, ho tornaria a repetir.
Ara hauria de tornar a passar les nits sota milions d’estrelles idèntiques, encara que reconeixia que sense cadascuna d’aquestes petites estrelles, el cel obscur ben poc valdria la pena de mirar.
Hauria pogut pensar que cap altra nit podria ser igual sense ella, però se li va ocòrrer que les estones en la foscor mai més serien en va, perquè nit rere nit, en alçar l’esguard, provaria de descobrir una altra estrella com aquella que tanta bellesa i consciència li havien fet despertar…
Si li haguessin preguntat per què era allà, no hauria sabut què respondre. Simplement caminava entre les dunes d’allò que semblava un mar de sorra, intentant mantenir una línia recta. Sota el sostre d’estels, davant la magnificiència del desert, i sense punts de referència, això li esdevenia imposible.
Es limitava a seguir avançant, al principi molt poc a poc i gens convençuda, però ara ja deixant-se portar per la seva pròpia inèrcia. De tant en tant s’aturava i girava l’esguard al camí recorregut. No veia llums de cap ciutat en la llunyania, ni sorolls que indiquessin vida. Tan sols podia seguir amb la vista el rastre d’unes petjades, que sorgien del no-res i anaven a morir sota mateix dels seus peus. Realment les deixava ella, les petjades, o ja hi eren i simplement les resseguia?
Malgrat tot, seguia caminant, pretenent demostrar.se a sí mateixa que començava a controlar la situació, encara que, en realitat, sí que sabia per què seguia. Si parava, li cauria a sobre l’insostenible pes de la realitat en forma de dues paraules, desencadenants del pànic: Estic perduda? S’hauria hagut de respondre ella amb els mateixos mots, sense l’interrogant. Així, caminant sense pensar enmig d’enlloc, s’estalviava aquella alarmant conversa amb la seva consciència.
A més d’aquesta excusa per no parar, també intuïa que era allà per algun motiu que encara no encertava de comprendre. Tindria paciència.
Sola, contemplant la posta de sol des de tan estrany indret, es va sentir de cop molt especial. La bellesa del cel taronja del capvespre, aquell sol de sang que s’amagava, el mant daurat per on caminava… ella era la única que ho podia veure…
Mentre les llums de l’habitació infinita s’anaven apagant per deixar a les constel·lacions mostrar la seva lluentor, una lleugera brisa s’alçà. Davant seu, remolins de sorra dansaven creant formes i dibuixos; darrere seu, les petjades es cobrien a un ritme més ràpid del que ella les creava. Començava a fer fred.
2. La nit
El dia va deixar pas definitivament a la nit. Només en observar el seu voltant, es va poder adonar que allà al desert, la nit es feia molt més especial que en altres llocs.
Diuen que la nit treu la puresa i la bellesa amagada de fins i tot els indrets més tristos i indiferents. Sense llum les perspectives sempre canvien, les llunyanies es difuminen i els horitzons es barregen. La nit s’estén sobre camps, cases, boscos, dunes o carrers, apagant-los a tots en la penombra sense distinció ni excepció, deixant neutres els colors i insinuades les formes. En la negror, la claror d’un sol llum es multiplica i es carrega de significat i art. Entre el capvespre i l’alba, només reflexes i llums distingeixen els llocs, i aquests romanen negres per unes hores, amagant allò que durant el dia no tenen més remei que mostrar. Els punts de llum, sovint creatius i sempre abstractes, acaben per crear en el firmament un espectacle sorprenent.
En l’extensió de sorra, a l’estar l’horitzó lliure de muntanyes o edificis, el cel es veia infinit, d’un negre blavós inescrutable i de profunditat extrema que servia de fons al dibuix de les estrelles. Semblava que havien desaparegut el dalt i el baix, les dunes i el cel, la realitat i la seva imaginació. La fantasia d’una nit clara, immensa i càlida- cosa estranya- en un desert, deixava de ser simples paraules o somnis per transformar-se en l’únic univers real en què la noia encertava a veure’s immersa.
3. L'estel
No va poder resistir-se a un encant de tanta magnitud. Li era imposible percebre, i encara menys, processar més sensacions de les que de cop va experimentar. Cadascun dels seus sentits es concentrava a impregnar-se d’aquella meravellosa i delicada visió amb plena dedicació, com per poder recordar-la si d’un moment a l’altre algú la retirés d’aquell indret.
Necessitava descansar per tractar d’acceptar tots els pensaments sobre ella mateixa que de cop li venien en ment. Per primera vegada, va gaudir del plaer de poder escoltar-se a ella mateixa en absolut silenci, sentint-se plenament conscient de la seva existencia i de la seva vida, comprenent conceptes que només ella podia entendre i que normalment no podia sentir, adonant-se de com de confusos poden arribar a ser els límits entre les coses i de la bellesa amagada que sense que ho arribem a descobrir, tenen tots els elements.
Va alçar un altre cop la mirada al firmament, i una estrella se li va aparèixer més brillant i nítida, destacant per sobre les altres. Estava molt propera a la clarísima lluna, però semblava que poc a poc se n’allunyava. Va quedar mirant-la fixament i, al cap d’uns segons, li semblà que pampalluguejava i brillava encara amb més intensitat.
Fins i tot durant uns segons, va pensar que era la llanterna d’algú que, des de l’altra punta de l’univers, la reclamava. La fugaç idea que algú pensava en ella li va fer oblidar l’angoixa que l’estranya situació li creava, fent-la recordar moment molt dolços.
Fos com fos, no podia deixar de mirar-la i sorprendre’s de la simplicitat que la deixava encantada i de les bones sensacions que això li despertava.
Caminant sota la guia de l'estrany astre, es va trobar a les portes d'una gran ciutat que es deixava dominar pel silenci de la nit. Sense dubtar, va travessar-ne les portes, a la recerca d'un lloc per descansar. Minuts més tard, en ser a la cambra, no va poder resistir-se a treure el cap pel balcó. Un dibuix de fons negre i milers de puntets petits i idèntics va rebre la seva mirada.
4. Recorda’m
El pas d’aquella estrella pel desert -com el d’ella- havia estat passatger, fins i tot podria haver estat un invent de la seva fins aleshores adormida imaginació.
Havia valgut la pena deixar de mirar totes les altres per dedicar-se exclusivament a ella. Inclús sabent que desapareixeria, ho tornaria a repetir.
Ara hauria de tornar a passar les nits sota milions d’estrelles idèntiques, encara que reconeixia que sense cadascuna d’aquestes petites estrelles, el cel obscur ben poc valdria la pena de mirar.
Hauria pogut pensar que cap altra nit podria ser igual sense ella, però se li va ocòrrer que les estones en la foscor mai més serien en va, perquè nit rere nit, en alçar l’esguard, provaria de descobrir una altra estrella com aquella que tanta bellesa i consciència li havien fet despertar…
