Mirant enrere, mirant endavant…
Les espelmes
apagades, encara fumejant després de recollir un nou desig ho diuen ben clar: 25!
Estudiant-les simple i fredament, només es tracta d’afegir-li una tímida xifra al
vell i conegut 24, no hauria de ser cap daltabaix, oi? Però inevitablement ens
sembla una edat especial, i ens preguntem moltes coses: qui som, que hem fet
fins aquí, si ha valgut la pena la història viscuda, si hem passat pels anteriors
anys amb cura i de puntetes o els hem espremut intensament... i sobretot: què
fem a partir d’aquí, on volem ser quan ens arribi la pròxima gran fita vital,
els ara temuts i encara llunyans 30. I quan ens plantegem aquestes preguntes,
posem sobre la taula els nostres dubtes i temors més íntims, i inconscientment
mirem alhora endavant i endarrere...
Quin poderós i
curiós món el dels records... Un cop oberta la finestra del passat és difícil
quedar-nos amb un sol record d’entre tots els que conservem en algun lloc
indefinit d’entre les nostres neurones; amb una estranya facilitat els nostres
pensaments ens fan saltar de record en record, sovint sorprenent-nos del
misteriós fil conductor que uneix els uns amb els altres. Alguns records ens
fan somriure i tendim a fer-los sortir a la llum, altres ens avergonyeixen i
provem d’amagar-los sota el coixí. Alguns ens van fer obrir noves etapes de la
vida, altres en perspectiva ens recorden que vam fer algunes passes enrere. I
curiosament, des de l’experiència del present ens reconeixem que tot i que
algunes d’aquestes passes enrere no les voldríem repetir, moltes d’altres eren
necessàries i inevitables. Alguns records ens fan sentir una estranya
nostàlgia, altres ens convencen que no hi ha temps millor que el present. Alguns
ens atrapen i ens impedeixen avançar, altres ens impulsen a seguir endavant.
Però agafats d’aquell fràgil fil conductor que sense entendre del tot intuïm,
tots ens ajuden d’alguna manera a comprendre qui som…
Tenir records
d’alguna manera ens permet viure les coses més d’una vegada. Quan recordem, totes
aquestes imatges que per uns moments han passat a gran velocitat per la nostra
ment, han servit per dilatar uns instants el temps. Cada segon s’ha estirat
inexplicablement i s’ha desplegat en infinitat de segons més... Però paradoxalment,
quan hem tornat a tancar la finestra, hem vist que el rellotge no s’ha aturat. Així
que toca mirar endavant.
Si el passat és un
puzzle de records, el futur té l’avantatge de ser un llenç en blanc. Quan érem
petits, un full en blanc davant nostre es convertia en poca estona en un univers
sencer: infinitat de colors superposats, ratlles entrecreuades, dibuixos
inexplicables i algun jeroglífic que volia semblar una paraula formaven un
dibuix que només nosaltres enteníem. Ara som més grans però seguim tenint
aquest full en blanc davant, només que a vegades sembla que ens faci por
llençar-nos hi de cap sense pensar i omplir-lo de totes les coses que ens
surten de dins.
Fer anys, i poder
compartir-los amb aquells que hem escollit com a companys de viatge, és un
veritable plaer. La vida és més còmoda si ens deixem endur per la inèrcia o per
la mandra, però mantenir les amistats en les que creiem és un esforç que crec
que val la pena fer. Diuen que els desitjos d’aniversari no es poden dir en veu
alta, perquè si no, no es compleixen. Però amb el vostre permís, no sóc gens
supersticiosa, i en tot cas, no ho dic en veu alta sinó que ho escric: ens
desitjo a tots que quan ens reunim per celebrar els 30, 60 o 90 anys, ens
ensenyem mútuament els nostres fulls i descobrim que no hi queda ni un mil·límetre
en blanc...
Barcelona, març de 2015
