L’església és ben plena aquest migdia. Sembla mentida que finalment hagi arribat aquest moment, pensa la filla. Els pares portaven mesos pensant com celebrarien aquestes noces d’or, amb la mateixa il·lusió que van planejar el seu casament, només que amb el ritme més pausat que l’edat imposa. I la filla sap que avui només ho celebren pels altres, perquè ells ho celebren cada dia, amb una subtilesa que enlloc de passar desapercebuda, es fa ben palesa en la fortalesa de la seva companyia.
Alguns diuen que l’amor amb els anys es torna inèrcia, i que només si hi ha una bona amistat el llaç aconsegueix vèncer al temps. Altres afirmen que l’amor només canvia, que la maregassa inicial es calma en un lleuger onatge on si la parella confia i s’agafa de la mà segueix a flot tot i el vaivé de la marea. Ella que els ha vist tota la seva vida, aposta per la segona opció. Li venen imatges soltes de diferents temps, i els veu... Murmurejant una vella cançó mentre rentaven els plats. Passejant agafats de la mà per sota els arbres amb llums de Nadal. Coberts de pintura groga fins els cabells per renovar el menjador de casa. El pare encenent la llar de foc perquè ella tenia els peus freds. La mare posant-li una manta perquè ell s’havia endormiscat al sofà. Ell comprant-li d’amagat el seu pastís de xocolata preferit i fent veure davant d’ella que no recordava que era el seu aniversari. Ella amagant-se el riure quan va descobrir que ell s’havia posat un mitjó de cada color.
I avui són al primer banc, vestits de forma senzilla però elegant, agafats fortament de les mans mentre fan esforços per escoltar aquest vell amic que s’ha pres com un honor celebrar aquest dia amb ells, després de tant de temps... I fan esforços, perquè les paraules amb què els seus coneguts trenquen el silenci no podrien aspirar mai a representar el que senten. Les paraules els ressonen als dos com una vaga veu procedent d’un indret remot, a mig camí entre el món dels somnis i la realitat. Completament abstrets, empesos per la mateixa força, decideixen abandonar-se a ells mateixos i els seus ulls, per fi es troben.
Ella el mira, i encara veu aquella mirada ferma i decidida, que la va convèncer a acceptar una primera cita amb menys dilació de la que acostumava a fer-ho. Els nervis l’havien estat rosegant tota la nit anterior, preguntant-se si no havia errat en acceptar una proposta tant fortuïta, però quan enmig d’una conversa espontània va reconèixer quelcom familiar en la forma en què ell la mirava, els dubtes se li van esvair sota el pes d’una inesperada seguretat. No sabia explicar el per què, però en aquell moment va tenir una intuïció d’aquelles que no es poden eludir: va saber que per moltes voltes que donés la vida, per molts entrebancs que hagués d’afrontar i per moltes sorpreses que sorgissin de l’atzar, sempre podria buscar aquella mirada que l’estaria esperant per donar-li la benvinguda. I en retorn, fossin quins fossin el lloc i el moment, sempre obtindria aquesta estranya però plaent sensació d’estar a casa. Una atresorada i càlida protecció que no l’havia abandonat fins el dia d’avui.
Ell no recorda ben bé què va pensar el primer cop que va veure-la, però en conèixer-la ben aviat es va preguntar si la innocència podia ser tan magnètica, l’alegria tan expansiva, la bellesa tan simple. Quan ella el mirava, amb l’esguard ple d’admiració, comprenia que algunes coses en la vida són simplement un regal. Alguna gent s’entesta a obtenir favors i beneficis amb poder, diners o intercanvis, però si trobes una sola persona que et traspua el seu amor en cada mirada, cal ser de pedra perquè això no t’inverteixi el sentit de valor de la resta de coses. I ell no ho era. Es va prometre fer tot el possible perquè aquell parell d’ulls el seguissin mirant d’aquella manera tan indescriptiblement profunda. Quan amb el temps van arribar algunes tensions i algunes desavinences pròpies del curs de la vida, el record d’aquest privilegi el feia tornar al fons d’aquells ulls, desarmant-lo de qualsevol dubte superficial.
L’acte arriba a la seva fi, però tots aquests pensaments que els estan donant voltes els han impedit adonar-se’n. Al llarg dels anys, el seu voltant ha canviat molt, i ho segueix fent a un ritme vertiginós. Mirant enrere, correrien el risc de perdre el suport del terra sota els seus peus, sentint com tot gira al seu voltant, sense distingir cel de terra. I defugen mirar endavant, perquè una nebulosa contundent els posaria en dubte el sentit de les coses. Per això miren al costat, a aquesta persona que ha estat una constant al llarg del camí. Les seves faccions també han canviat amb els anys, però mai s’han deixat de reconèixer. Quan es miren als ulls, només les arrugues del voltant els anuncien els anys que han passat, allà al fons de la mirada segueixen veient aquella llum que van descobrir anys enrere.
A fora la gentada els espera, moltes veus trenquen sobtadament el silenci. El món segueix el seu curs i quan surtin, una insistent llum i un alegre rebombori els envoltaran per continuar la celebració. Però abans, dos caps es giren per fer una darrera mirada enrere. L’interior de l’església se’ls presenta fosc i solitari, excepte en aquell banc de la primera fila, on una única espelma resta encesa, a recer del vent.
Alguns diuen que l’amor amb els anys es torna inèrcia, i que només si hi ha una bona amistat el llaç aconsegueix vèncer al temps. Altres afirmen que l’amor només canvia, que la maregassa inicial es calma en un lleuger onatge on si la parella confia i s’agafa de la mà segueix a flot tot i el vaivé de la marea. Ella que els ha vist tota la seva vida, aposta per la segona opció. Li venen imatges soltes de diferents temps, i els veu... Murmurejant una vella cançó mentre rentaven els plats. Passejant agafats de la mà per sota els arbres amb llums de Nadal. Coberts de pintura groga fins els cabells per renovar el menjador de casa. El pare encenent la llar de foc perquè ella tenia els peus freds. La mare posant-li una manta perquè ell s’havia endormiscat al sofà. Ell comprant-li d’amagat el seu pastís de xocolata preferit i fent veure davant d’ella que no recordava que era el seu aniversari. Ella amagant-se el riure quan va descobrir que ell s’havia posat un mitjó de cada color.
I avui són al primer banc, vestits de forma senzilla però elegant, agafats fortament de les mans mentre fan esforços per escoltar aquest vell amic que s’ha pres com un honor celebrar aquest dia amb ells, després de tant de temps... I fan esforços, perquè les paraules amb què els seus coneguts trenquen el silenci no podrien aspirar mai a representar el que senten. Les paraules els ressonen als dos com una vaga veu procedent d’un indret remot, a mig camí entre el món dels somnis i la realitat. Completament abstrets, empesos per la mateixa força, decideixen abandonar-se a ells mateixos i els seus ulls, per fi es troben.
Ella el mira, i encara veu aquella mirada ferma i decidida, que la va convèncer a acceptar una primera cita amb menys dilació de la que acostumava a fer-ho. Els nervis l’havien estat rosegant tota la nit anterior, preguntant-se si no havia errat en acceptar una proposta tant fortuïta, però quan enmig d’una conversa espontània va reconèixer quelcom familiar en la forma en què ell la mirava, els dubtes se li van esvair sota el pes d’una inesperada seguretat. No sabia explicar el per què, però en aquell moment va tenir una intuïció d’aquelles que no es poden eludir: va saber que per moltes voltes que donés la vida, per molts entrebancs que hagués d’afrontar i per moltes sorpreses que sorgissin de l’atzar, sempre podria buscar aquella mirada que l’estaria esperant per donar-li la benvinguda. I en retorn, fossin quins fossin el lloc i el moment, sempre obtindria aquesta estranya però plaent sensació d’estar a casa. Una atresorada i càlida protecció que no l’havia abandonat fins el dia d’avui.
Ell no recorda ben bé què va pensar el primer cop que va veure-la, però en conèixer-la ben aviat es va preguntar si la innocència podia ser tan magnètica, l’alegria tan expansiva, la bellesa tan simple. Quan ella el mirava, amb l’esguard ple d’admiració, comprenia que algunes coses en la vida són simplement un regal. Alguna gent s’entesta a obtenir favors i beneficis amb poder, diners o intercanvis, però si trobes una sola persona que et traspua el seu amor en cada mirada, cal ser de pedra perquè això no t’inverteixi el sentit de valor de la resta de coses. I ell no ho era. Es va prometre fer tot el possible perquè aquell parell d’ulls el seguissin mirant d’aquella manera tan indescriptiblement profunda. Quan amb el temps van arribar algunes tensions i algunes desavinences pròpies del curs de la vida, el record d’aquest privilegi el feia tornar al fons d’aquells ulls, desarmant-lo de qualsevol dubte superficial.
L’acte arriba a la seva fi, però tots aquests pensaments que els estan donant voltes els han impedit adonar-se’n. Al llarg dels anys, el seu voltant ha canviat molt, i ho segueix fent a un ritme vertiginós. Mirant enrere, correrien el risc de perdre el suport del terra sota els seus peus, sentint com tot gira al seu voltant, sense distingir cel de terra. I defugen mirar endavant, perquè una nebulosa contundent els posaria en dubte el sentit de les coses. Per això miren al costat, a aquesta persona que ha estat una constant al llarg del camí. Les seves faccions també han canviat amb els anys, però mai s’han deixat de reconèixer. Quan es miren als ulls, només les arrugues del voltant els anuncien els anys que han passat, allà al fons de la mirada segueixen veient aquella llum que van descobrir anys enrere.
A fora la gentada els espera, moltes veus trenquen sobtadament el silenci. El món segueix el seu curs i quan surtin, una insistent llum i un alegre rebombori els envoltaran per continuar la celebració. Però abans, dos caps es giren per fer una darrera mirada enrere. L’interior de l’església se’ls presenta fosc i solitari, excepte en aquell banc de la primera fila, on una única espelma resta encesa, a recer del vent.
Barcelona, octubre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada