Desconcert

Em sento en un lloc on vaig ser fa molt de temps, tant… que mai hagués imaginat que hi tornaria. Trio els camins amb la intuïció, perquè aquí les brúixoles fa temps que no funcionen. No hi ha indicacions per arribar-hi, ni la seguretat, un cop hi ets, de poder quedar-t’hi per sempre, però tot i així, tothom anhela poder ser-hi algun dia…

Allargo la mà en la foscor, perquè sé que una altra mà està buscant la meva.

Tanco els ulls, perquè noto que aquí de res em serveixen.

Estrenyo els meus braços per provar d’abraçar una ànima que desitja conèixer la meva.

Em trobo amb una calidesa que m’envolta i em demana que la segueixi. Ho faig cegament, convençuda que només pot portar coses bones.

Una veu em xiuxiueja, m’acarona i em recorda tots els somnis compartits. Li demano que em segueixi parlant per sempre, però sé que no m’escolta, perquè segueix parlant…

Entre els arbres i les fulles, un sol raig de lluna es fa pas en l’estrany bosc. Deixarem que sigui l’únic que conegui l’amagatall dels nostres pensaments. Després de tot, impedeix que caiguem en qualsevol precipici, i sota la seva llum, sortim d’aquest desconcert constant, per a veure les coses una mica més clares…

 

Barcelona, gener de 2008