Llums i ombres del Tibet

Viatger infatigable, qualitat segurament inherent a la meva condició de fotògraf, quina no fou la meva sorpresa quan vaig saber que la meva nova aventura portava una destinació tan prometedora com enigmàtica: el Tibet. Aquella fascinant regió, una de les últimes en aparèixer als mapes, ressonava a les oïdes d’un occidental com jo amb certa aura de misteri. Per això, estic segur que l’estat de xoc en què em vaig sumir durant la meva estada al país de les neus, era degut a la desconcordança evident i estrepitosa entre les expectatives creades d’antuvi i la realitat posteriorment descoberta.

Potser l’excessiva idealització que fem de les cultures que ens resulten llunyanes i desconegudes ens impulsa a creure que són paradisos terrenals. Potser el seu hermetisme ens desperta una curiositat que ofeguem amb una desbordant imaginació, posant totes les esperances en què realment existeix un indret a la Terra on els somnis són veritat, la pau que hi regna és sincera, la moneda de canvi és el somriure i el principal precepte, el respecte. Potser és així com neixen les llegendes.

Havia llegit molt abans de marxar, però el Tibet que se m’obria als ulls era molt diferent al que deien els llibres. Potser, com alguns savis ja havien advertit, no hi ha preparació possible per a un viatge com aquest, més que anar amb els cinc sentits oberts a captar totes les noves experiències que de cop t’assalten. Això era exactament el que em disposava a fer...

 

Una allau de pensaments contradictoris m’assetjaven en posar els peus a Lhasa. Amb una immensa satisfacció vaig comprovar com, certament, l’ambient general era d’una atmosfera màgica, de serenitat, fins i tot de protecció. Era davant quelcom que sabia que no em podia ferir. Aquesta visió segurament es devia a la calma amb què tothom es prenia les seves activitats; amb fermesa però sense presses, com si aquesta virtut pogués alçar alguna defensa digna –i de fet, aquesta era la sensació que em donava- contra l’inexorable pas del temps, que, per primera vegada amb aquella gent, no estava segur de la seva victòria al capdavall. Al mateix temps, però, la decepció de veure que no succeïen miracles a cada cantonada; que la meva arribada havia passat desapercebuda en el transcurs de la vida senzilla i medieval d’aquell poble. Arreu, la identitat mil·lenària restava amagada sota els símbols d’una força invasora que havia entrat implacable a enderrocar els fonaments de tota una forma de viure i de pensar.

 

Una tarda, mentre passejava pel mercat de Lhasa, observant rere l’ull de la càmera com un jove monjo feia grans esforços per ensenyar a llegir uns ancians i contemplant com el contrast de la fruita acolorida amb les túniques granats dels monjos i les faldilles de les noies joves darrere els taulells es veia intensificat pels rajos sèpia del sol ponent, una veu em va treure de la meva abstracció.

 

Un nen petit m’oferia una tassa de te. Vaig acceptar-la, i entretant, va arribar a la parada un altre noi més gran. Em va sobtar veure les seves formes accelerades enmig d’aquella cultura tan pausada, però després d’una nova ullada, vaig veure que la resta de joves es comportava igual. En qüestió de segons, em vaig veure envoltat d’un cercle de joves atrets per la meva càmera. La seva forma de posar-se davant del meu objectiu, les seves contínues preguntes, els seus vius comentaris mig en anglès i mig en tibetà, el seu interès per la meva societat i el meu món, l’orgull de la seva mirada... em van fer pensar que alguna cosa estava començant a canviar. Les noves generacions potser ja no es conformaven amb la idea transmesa pels seus pares d’un destí de pau basat en la resignació, sinó que serien capaces de lluitar per recuperar la independència del seu poble.

Tot això era el que jo creia endevinar en els ulls d’aquell jove, que es va oferir a acompanyar-me com a guia. Semblava haver llegit els meus pensaments i comprès que jo encara no havia trobat el que havia anat a cercar en aquell viatge. El somriure i el convenciment amb què em conduïa cap als afores de la ciutat eren tot un enigma per a mi. Semblava segur d’haver trobat com convèncer-me que realment el seu poble tenia alguna cosa especial. Em va fer dubtar, fins i tot, que els prejudicis amb què havia arribat no acabessin per ser certs. Ell ni s’ho imaginava, però quan parlava, destil·lava una saviesa que denotava un profund coneixement de la condició humana, i això li atorgava una credibilitat gairebé absoluta. Potser per això em disposava a seguir-lo sense condicions fins allà on em volgués menar.

 

No va aturar-se fins que havíem deixat la ciutat bon tros enrere i ens havíem endinsat en el paratge rural de l’altiplà. Allà, entre les valls nevades i les muntanyes que acaronen els núvols, per fi vaig experimentar com un fort sentiment s’apoderava de mi. Em trobava envoltat de pedres grises, sense més vegetació que algun bri d’herba perdut. Destacaven amb força unes banderoles que havien estat pacientment col·locades, alegres i acolorides, que trencaven la indiferència monocroma que altrament hauria caracteritzat aquella vessant. Tal com el jove guia em va explicar, en cada un d’aquells trossos de tela hi havien escrit una oració, així recollien aquells desitjos més profunds –sorgits de la bondat i l’esperança- per a treure de la vall allò que el vent s’havia d’emportar per a escampar-ho per la resta del planeta.

Entre aquell insòlit paisatge, d’aparença pobra i hostil, però alhora de gran riquesa i acolliment, tot observant la corrua de iacs serpentejant la vall, i els riallers nens fent de la collita d’herbes el més noble entreteniment, em van tornar a la ment tots els pensaments que m’havien reeixit en arribar i en el transcurs dels primers dies. Era cert que el Tibet d’abans de la invasió no era el paradís que els occidentals havíem imaginat, sinó una regió oblidada pel pas del temps, estancada en l’època feudal, però ni aquest argument era suficient per rebatre el magnetisme que encara avui exerceix sobre nosaltres aquella cultura. D’on venia, doncs, aquest irresistible poder d’atracció envers el Tibet? No podia respondre d’una forma clara, però involuntàriament, les imatges d’aquells dies que vaig recordar m’hi van ajudar. La solució era allà, en aquells monjos que lluitaven contra la ignorància, en aquell nen que m’oferia te a canvi d’un somriure, en aquell guia que, modestament, volia donar-me la clau per a que la meva aventura no fos en va. En la seva manera d’entendre el món...

 

Potser, la modernització imposada pels xinesos havia canviat moltes coses en aquella regió, però les pedres hi bategaven amb la mateixa força de sempre. Els mateixos que mig segle abans els havien envaït, encara avui no se sentien vencedors. Ni les prohibicions ni les tortures havien pogut combatre la seguretat d’aquells que tenen clar qui són i quin és el sentit de la seva existència.

Sota les formes i la història, se sentia la presència d’un poderós esperit que havia perdurat al llarg dels segles a recer de les crítiques foranes; un esperit capaç de mantenir el valor de la vida enmig de la més gran de les barbàries. Potser la gent del sostre del món, neix compartint part d’aquest esperit. Potser per això, malgrat les dificultats, encara avui esperen el dia en què aquest esperit els retorni la llibertat.